El debat sobre els Països Catalans

Esta setmana la blogosfera valencianista ha reaccionat al referèndum organitzat a Arenys de Munt sobre la independència de Catalunya que després d'una molt fluida participació ha donat com a fruit un aclaparador sí cap a la sobirania dels catalans i catalanes.

Este és el pretext que ha servit a Josep Nadal, cantant de la Gossa sorda, a reflexionar sobre el pes que ha de tindre la reivindicació dels Països Catalans entre els independentistes valencians propers a este projecte. Nadal considera que cal una valencianització del discurs i va més enllà al considerar que es pot parlar d'una nació valenciana de forma compatible.

L’immensa majoria dels valencians se senten espanyols es cert, i fer independentisme és una feina difícil al País Valencià . Però també és cert que la majoria de gent que viu en aquesta terra se senten valencians. I és la nostra faena fer visibles totes les contradiccions que té això de ser espanyol i valencià. I per aconseguir-ho hem de demostrar als nostres veïns que els valencians de veritat som nosaltres, que no volem res per damunt de la decisió del nostre poble, desmuntar el mite de l’anticatalanisme de què vindran els catalans a conquistar-nos i deixar clar que volem un estat valencià independent. (Llegir complet ací)

La reflexió de Nadal ha servit per tal que altres autors de la blogosfera insistisquen en la necessitat que el valencianisme es configure com una opció de construcció nacional valenciana amb independència de la diversitat de projectes supranacionals pels que es puguen optar. O fins i tot anar més enllà i rebatre la pròpia conveniència o necessitat de contemplar l'escenari dels PPCC.

Així l'historiador Vicent Baydal planteja a Un pas avant... i dos arrere? Reaccions valencianes a les consultes catalanes :

Per tant, no sé què fem, com a nacionalisme valencià, volent tindre els mateixos símbols que els catalans, volent amagar el nom propi que li donem a la nostra llengua o volent prioritzar un projecte de Països Catalans que és ben normal que no sume a penes adhesions entre els valencians, ja que no té uns ciments sòlids. No és roín tindre una bandera pròpia, no és roín tindre un nom propi per a la llengua, no és roín centrar-nos exclusivament en el País Valencià deslligat dels Països Catalans, ans al contrari, és el camí: són les bases sobre les quals s'ha conformat històricament una identitat valenciana que encara hui en dia persisteix i que volem potenciar a un primer nivell. I això, com diu Josep Nadal, hauria de traduir-se en les nostres banderes, en les nostres pancartes, en les nostres accions i en els nostres discursos.

Mentre que Pere Fuset, tot i declarar que la idea dels PPCC li resulta "tan legítima com aliena" explica a Josep Nadal i els Països Catalans que si bé potser no és necessari que ningú no renuncie a eixe projecte cal entendre que avantposar-ho a una construcció nacional valenciana:

Seria quelcom així com dir-li a un esclau que pot millorar la seua vida canviant l’amo que l’ha protegit i explotat per un altre, rival del primer, que promet no fuetejar-li. Per tal que l’amo no siga amo, l’esclau ha de deixar de pensar-se com esclau. Només un procés d’emancipació l’alliberarà d’eixa condició i el permetrà optar a buscar socis que és, si no m’enganye, del que anava la cosa…

Taronget, per la seua part es centra a Independència de Catalunya: SÍ!… o NO? en analitzar les conseqüències valencianes d'un hipotètic creixement de l'independentisme a Catalunya.

Per tot açò, com a valencià, valencianista i egoista, pensant únicament en els nostres interessos com a pobles només puc desitjar que l’independentisme català cresca fins el punt de provocar un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat, un tractament fiscal més just, en definitiva, uns avanços dels quals ens puguem tornar a beneficiar. I confiar que eixe moviment, ens ensenye a plantejar els nostres objectius des del valencianisme fins assolir una base social tan ampla que no tinguem por de les conseqüències d’altres independències.

També altres autors com Pere Palés i Xavi Galbis han tractat l'assumpte d'Arenys i han valorat l'article de Josep Nadal.

El primer proposa a Arenys no és Bocairent, Catalunya no és València:

"Tingam-ho clar: deixem de projectar-nos, de consolar-nos amb realitats que no són la nostra. Fem per que els nostres nets, amb sort, tinguen l'ocasió de votar a favor de la seua llibertat col.lectiva. Jo propose Bocairent."

I el segon rescata una expressió de l'expresident català Jordi Pujol a Ara no toca per tal d'alertar :

Ausades que no! Els valencians som un poble en descomposició. Ens hi juguem la nostra supervivència com a poble. Ací, el valencianisme polític no arriba al 5% dels vots autonòmics, i no només això, sinó que els seus propis dirigents creuen que "el nacionalisme no ven" i que, per tant, cal convertir-se en un simpàtic matís d'una formació que sumarà ben bé no sè sap què per tal de constituir "un tercer espai" a l'esquerra del PSOE. Alhora, el valencianisme cultural -com ahir, hui i... també demà?- seguix menjant de la mà dels partits centralistes, fins que arribe el dia en què no hi haja país! I, de la mateixa manera, la llengua, el signe distintiu que més ens identifica com a poble, és marginada constantment pels poders públics, i com a prova d'açò tenim que la reforma de la Llei de la Funció Pública no inclourà el requisit lingüístic dels funcionaris públics. I, cada vegada més, els valencians ja no som això, valencians, sinó "valencians", "castellonencs" i "alacantins". I...