Els blogs i l'opinió pública (Vicent Baydal)

Fa cosa d'una setmana, en el marc de les II Jornades de Mitjans Digitals Valencians, vaig compartir taula amb l'escriptor i informàtic castellonenc Carles Bellver, amb el periodista catarrogí Xavi Bellot i amb l'actual vicesecretari comarcal del Bloc a la ciutat de València Pere Fuset. El tema a debatre era -des d'una postura eminentment valencianista- el del paper dels blogs com a creadors d'opinió pública i la seua relació amb els mitjans de comunicació tradicionals, que estan entrant en crisi davant la disminució fulgurant de les vendes de premsa escrita i la reducció d'hores dedicades al consum televisiu causades per l'auge d'internet, que acabarà per convertir-se en el canal primordial de circulació de la informació.

Les actituds davant d'este panorama es van dividir a parells: les més optimistes van ser les de Carles Bellver i Xavi Bellot mentre que Pere Fuset i jo mateix no ho érem tant. En qualsevol cas, el propi Pere va obrir brillantment el foc destacant el canvi brutal que això està suposant respecte al que coneixíem en comparar la situació periodística a la de la indústria del porno, on ara ja no primen les grans produccions sinó que el que més èxit té són els vídeos amateurs, ràpids, gratuïts, a l'accés de tothom i sense dirigismes. Resseguint en certa manera la comparació, Carles Bellver remarcà el cost zero que suposava l'edició cibernètica: qualsevol pot editar, ja no li cal maquinària (ni d'impremta, ni gràfica, ni pràcticament humana). El mitjà de producció a l'abast de tothom. Eixa era l'aspiració d'un altre Carles, nascut a Alemanya durant el segle XIX...

A la mateixa centúria es va retrotraure Xavi Bellot per recordar l'activitat de Larra com a referència inexcusable del periodisme d'opinió i comparar la situació actual amb la del primer terç del Huit-cents, quan l'aparició de la premsa periòdica creà l'innovador concepte d'opinió pública que acompanyà els grans canvis polítics liberals del moment (abans existia el sentit comú del bé o de la justícia, però no un juí diari i generalitzat de les accions polítiques dels governants). Poc abans d'eixe apunt, jo mateix havia comparat la situació actual amb la de finals del segle XVIII espanyol, quan començaren a aparéixer pamflets, gasetes i diaris, però la comunicació de masses encara estava dominada majoritàriament per la monarquia i sobretot per l'Església (a través dels sermons i les prèdiques): com aleshores la premsa escrita els blogs són encara una eina de minories però qui sap si podran tindre el mateix futur d'èxit a l'hora de modelar l'opinió pública.

Perquè la veritat és que personalment dubte molt que puga desaparéixer la funció centralitzadora i catalitzadora dels grans mitjans escrits, audiovisuals o digitals a l'hora de concentrar, seleccionar i difondre la informació. Sembla, si més no, que encara són els únics capaços d'arribar en un mateix moment a una porció massiva de població i, en eixe sentit, si els mitjans tradicionals entren en crisi encara faria més por que només en sobrevisqueren alguns pocs, concentrats i hegemònics, tot reduint més l'escassa pluralitat que ja tenim. No sabem encara com evolucionarà la cosa, però en qualsevol cas tots estàvem d'acord en una qüestió: els valencianistes hem estat els primers al País Valencià a fer un ús sistemàtic i col·lectiu de la xarxa. Dues poden ser les causes principals: d'una banda, com apuntava Bellver, que la cultura escrita hegemònica al país és (encara) la feta en valencià i, d'una altra banda, que potser la nostra pròpia minorització política i lingüística ens ha abocat amb molta força al gran espai de llibertat i connexió mútua que és la xarxa. Esperem que done fruits...